Durant el segle XIX, molts catalans que havien emigrat a Cuba, Puerto Rico o les Filipines per fer fortuna —els anomenats indians o americanos— van retornar a Catalunya amb capitals suficients per deixar empremta al paisatge urbà. A Barcelona i als seus voltants, aquestes fortunes es van traduir en residències luxoses i exòtiques, sovint envoltades de jardins i decorades amb elements que evocaven el món colonial: palmeres, colors vius, galeries i ceràmiques. Arquitectònicament, aquestes cases combinaven l’eclecticisme europeu amb tocs tropicals i detalls moderns, anticipant algunes tendències modernistes. Més que un estil, eren una declaració d’èxit i d’identitat: la visualització d’un ascens social basat en el comerç ultramarí.
Aquesta és una selecció de “cases d’indians” vinculades a Barcelona i al seu entorn, datades entre finals del segle XVIII i finals del XIX, amb breu descripció de cada una. Aquestes cases són testimonis de l’ascens social i cultural dels catalans retornats d’Amèrica (els indians), que van deixar una empremta molt visible en l’arquitectura i el paisatge urbà.
Casa de l’Indià de la Bonanova. A la zona alta de Barcelona, la Casa de l’Indià de la Bonanova és un testimoni silenciós del retorn dels americanos —catalans que havien fet fortuna a les colònies americanes durant el segle XIX. Aquesta residència, construïda a mitjan segle, combina elements neoclàssics amb tocs exòtics, com galeries obertes, rajoles coloristes i un jardí amb palmeres. L’arquitectura expressa el desig de representació social: una casa per exhibir l’èxit aconseguit a ultramar. El seu emplaçament, aïllat i envoltat de vegetació, respon al model de torre suburbana, pensada per al descans i l’estiueig. Tot i ser un habitatge privat, la seva façana simètrica i la decoració inspirada en motius colonials evoquen una època de prosperitat i retorn. La Casa de la Bonanova és, així, una finestra oberta al somni indià i a l’aspiració burgesa de l’època.
Casa de l’Indià de la Bonanova. La Casa de l’Indià de la Bonanova, al districte de Sarrià–Sant Gervasi, és un exemple emblemàtic de residència burgesa del segle XIX. Fou propietat d’una família catalana retornada de Cuba, que hi invertí part de la fortuna obtinguda al comerç colonial. L’edifici, d’estil neoclàssic amb influències romàntiques, presenta una façana simètrica, finestres amb arcs i un jardí amb vegetació exòtica, símbol del record caribeny. Construïda com a torre d’estiueig, combinava el luxe amb la tranquil·litat del paisatge suburbà. El seu entorn natural i la seva arquitectura expressen la voluntat de prestigi dels “americanos”, que trobaven a la Bonanova un espai d’exhibició i repòs. Tot i que avui és una propietat privada, la casa conserva la seva essència original i continua essent un testimoni viu de la transformació de Barcelona en una ciutat de torres elegants i somnis colonials.
### 2. **Casa de l’indià del carrer de la Bonanova (Sarrià-Sant Gervasi)**
* **Any:** segona meitat del segle XIX
* **Descripció:** residència burgesa amb jardí i elements ornamentals d’aires exòtics, com rajoles coloristes i galeries obertes.
* **Avui:** habitatge privat, exemple típic de “torre d’estiueig” d’un retornat d’Amèrica.
Can Felipa (Poblenou). Can Felipa, al barri del Poblenou, és un exemple singular d’arquitectura híbrida: residència indià i fàbrica alhora. Construïda a mitjan segle XIX, combinava la vida familiar amb l’activitat industrial tèxtil, un fet habitual en un barri que era el cor de la revolució industrial barcelonina. L’edifici, d’estil neoclàssic tardà, presenta una estructura sòlida, obertures simètriques i decoració discreta, pròpia del gust burgès de l’època. El seu nom prové de Felipa, la dona de l’indià propietari que havia fet fortuna a Cuba. Després d’anys d’ús industrial, Can Felipa fou rehabilitada com a **Centre Cívic**, mantenint-ne l’essència arquitectònica i social: un espai obert al barri. Aquesta adaptació contemporània reflecteix perfectament el cicle vital dels edificis indians: de símbols privats de riquesa a espais col·lectius de cultura i convivència.
Can Felipa (Poblenou). Can Felipa va ser edificada a mitjan segle XIX pel matrimoni format per un indià retornat de Cuba i Felipa, la seva esposa, de qui pren el nom. Situada al Poblenou, aleshores un nucli industrial emergent, la finca combinava funcions residencials i fabrils: a la planta baixa s’hi trobava el taller tèxtil, mentre que a les plantes superiors hi havia l’habitatge familiar. L’edifici, d’estil neoclàssic auster, té una estructura sòlida amb obertures regulars i murs de maó vist, típic de l’arquitectura industrial de l’època. Després d’anys d’activitat fabril i períodes d’abandonament, Can Felipa fou rehabilitada als anys vuitanta com a Centre Cívic del Poblenou, mantenint la seva funció social i comunitària. Avui és un símbol de la memòria obrera i burgesa del barri, i una mostra de com els espais privats de la revolució industrial s’han convertit en equipaments de cultura i participació ciutadana.
Can Felipa (Poblenou, Barcelona)
* **Any:** c. 1850
* **Descripció:** antiga fàbrica i residència d’un indià, actualment centre cívic. Combina arquitectura industrial i domèstica.
* **Estil:** neoclàssic tardà amb elements decoratius d’influència colonial.
* **Avui:** Centre Cívic Can Felipa (carrer Pallars, 277).
Casa Xifré (La Barceloneta). La Casa Xifré, situada davant del Port Vell, és un dels primers conjunts residencials burgesos de Barcelona i una obra clau de la primera meitat del segle XIX. Promoguda per Josep Xifré i Casas, comerciant enriquit a Cuba, va ser construïda entre 1835 i 1840 seguint models neoclàssics europeus. L’edifici, projectat per Francesc Vila, destaca per la seva façana elegant i la innovadora organització interior d’habitatges de lloguer, un concepte avançat per l’època. Amb els seus balcons de ferro forjat, motllures ornamentals i simetria estricta, la Casa Xifré expressava la modernitat i el prestigi del seu promotor. A més, acollí la primera seu de la Reial Acadèmia de Medicina i el primer estudi fotogràfic de Barcelona. Avui és un símbol de la transició entre la ciutat mercantil del port i la nova Barcelona burgesa, connectada amb el món i amb si mateixa.
Casa Xifré (La Barceloneta). La Casa Xifré, situada davant del Port Vell, fou construïda entre 1835 i 1840 per Josep Xifré i Casas, un dels homes més rics de la Barcelona del moment. Després de fer fortuna a Cuba i Nova York, Xifré encarregà l’obra a l’arquitecte Francesc Vila, que hi projectà un conjunt residencial neoclàssic inspirat en els palaus italians. L’edifici, concebut com a bloc de pisos de lloguer —una novetat a la ciutat—, tenia baixos comercials, quatre plantes nobles i patis interiors que garantien la ventilació. La seva façana destaca per la sobrietat i l’elegància dels motius clàssics i els balcons de ferro forjat. Durant el segle XIX hi visqueren metges, artistes i comerciants, i fins i tot s’hi va instal·lar el primer estudi fotogràfic de Barcelona. La Casa Xifré representa la fusió entre capital colonial i modernitat urbana, a les portes de l’Eixample.
### 4. **Casa Xifré (La Barceloneta, Barcelona)**
* **Any:** 1835–1840
* **Promotor:** Josep Xifré i Casas, comerciant a Cuba.
* **Descripció:** conjunt d’edificis d’habitatges de lloguer amb estructura neoclàssica i una decoració innovadora per l’època.
* **Valor històric:** una de les primeres promocions immobiliàries burgeses de la ciutat.
Palau Moja (La Rambla). El Palau Moja, situat a la part alta de la Rambla, és un dels edificis senyorials més destacats del pas del segle XVIII al XIX. Dissenyat per l’arquitecte Josep Mas i Dordal, va ser residència dels marquesos de Moja i, posteriorment, d’indians enriquits a Amèrica. El palau mostra la influència del neoclassicisme amb una planta noble ordenada, façana simètrica i un pati interior que articula els espais. Els salons, decorats amb pintures murals i estucs, reflecteixen el gust refinat de l’aristocràcia barcelonina de l’època. L’edifici combina elegància i racionalitat, i ha acollit al llarg del temps institucions culturals i administratives. El Palau Moja no només és un símbol de poder, sinó també un punt de trobada entre la vella noblesa i els nous rics colonials, que amb la seva fortuna van transformar la fisonomia de la ciutat moderna.
Palau Moja (La Rambla). El Palau Moja, construït entre 1774 i 1789 per Josep Mas i Dordal, fou la residència dels marquesos de Moja i, posteriorment, d’indians enriquits com la família Comillas. La seva ubicació a la part alta de la Rambla reflecteix l’atractiu d’aquesta avinguda com a centre social de la Barcelona il·lustrada. L’edifici presenta una clara influència neoclàssica: façana ordenada, planta simètrica i un pati central que distribueix les estances nobles. Els salons, decorats amb pintures murals i tapissos, eren escenari de recepcions i tertúlies. Després de la seva etapa residencial, el palau passà a mans de l’Església i, més tard, de la Generalitat. Avui acull la Direcció General de Patrimoni Cultural. El Palau Moja simbolitza la continuïtat entre la noblesa del segle XVIII i la burgesia colonial del XIX, en una Barcelona que s’obria a la modernitat.
### 5. **Palau Moja (La Rambla, Barcelona)**
* **Any:** finals del segle XVIII
* **Descripció:** residència de l’aristocràcia i després d’indians enriquits. Intervencions neoclàssiques i ornamentació d’estil colonial.
Casa Rubinat (Gràcia). La Casa Rubinat, al barri de Gràcia, és una mostra representativa de les cases d’estiueig construïdes per famílies benestants a finals del segle XIX. Encara que menys coneguda que altres exemples, destaca per la seva arquitectura eclèctica i la decoració inspirada en motius colonials. Els seus propietaris, vinculats al comerç ultramarí, van aixecar una residència envoltada de jardí, amb galeries, porxos i ceràmiques que reflectien l’esperit indià. Gràcia, aleshores municipi independent, era un destí popular per a aquests retornats que buscaven aire pur i prestigi social. L’edifici combina elements neoclàssics amb detalls modernistes incipients, com reixes ornamentals i vitralls. Tot i el pas del temps, conserva la seva atmosfera original, evocant un període en què l’arquitectura domèstica era també una expressió d’identitat i memòria de les aventures colonials catalanes.
Casa Rubinat (Gràcia). La Casa Rubinat, al barri de Gràcia, va ser construïda a finals del segle XIX per Joan Rubinat, comerciant que havia fet fortuna a Cuba. La família trià Gràcia, aleshores municipi independent, per establir-hi una torre d’estiueig envoltada de jardí. L’edifici combina elements neoclàssics amb detalls eclèctics i decoració ceràmica d’inspiració colonial. La seva composició harmònica —façana simètrica, porxos i galeries— reflecteix el gust refinat dels retornats. A l’interior, motllures, paviments hidràulics i mobiliari d’importació americana completaven la imatge d’èxit social. Durant el segle XX, la casa va passar per diverses famílies i usos, mantenint però la seva estructura original. Avui es considera un exemple paradigmàtic de l’arquitectura indià urbana: espais amplis, airejats, oberts a l’exterior i amb un cert exotisme que parla del diàleg constant entre Barcelona i el Nou Món.
Torre del Remei (Gràcia). La Torre del Remei, situada al barri de Gràcia, és una de les torres d’estiueig més representatives del llegat indià a Barcelona. Construïda al segle XIX, presenta una arquitectura d’inspiració neoclàssica amb tocs exòtics: finestres emmarcades, galeries obertes i un jardí amb vegetació tropical, símbol del record americà dels seus propietaris. Aquest tipus de residències expressaven la transició d’una ciutat industrial cap a una burgesia que aspirava a la tranquil·litat suburbana. El nom “del Remei” prové de l’advocació religiosa que protegiria la família. La seva composició harmònica, amb façana equilibrada i materials nobles, mostra la influència dels mestres d’obres locals formats en l’escola neoclàssica. Avui, la Torre del Remei és un testimoni arquitectònic d’una etapa d’expansió social i cultural que configurà l’imaginari de la Barcelona romàntica i colonial.
Torre del Remei (Gràcia). La Torre del Remei**, al barri de Gràcia, fou construïda a mitjan segle XIX per una família retornada de Puerto Rico. El nom fa referència a l’advocació religiosa de la Verge del Remei, molt venerada entre els indians. L’edifici, envoltat d’un ampli jardí amb palmeres, és un exemple d’arquitectura residencial suburbana amb influències neoclàssiques i romàntiques. Presenta una planta quadrada, obertures regulars i una façana decorada amb estucs i motllures. L’interior, amb sostres alts i sales ornamentades, estava pensat per acollir reunions socials i vetllades musicals. Durant el segle XX, la torre va ser habitada per diverses famílies de la burgesia gracienca i posteriorment va ser rehabilitada. Avui conserva part del seu jardí i continua sent un símbol del pas de Gràcia d’antic poble rural a zona residencial burgesa. La Torre del Remei és, encara avui, memòria viva de la Barcelona dels indians.
Can Tusquets (Horta-Guinardó). Can Tusquets és una de les torres d’estiueig més antigues d’Horta, construïda al segle XIX per una família d’indians que havia tornat de Cuba. L’edifici, situat entre horts i vinyes, respon al model de casa senyorial rural: planta rectangular, teulada a dues aigües, obertures regulars i una galeria mirador amb arcs de mig punt. Al seu voltant, el jardí amb palmeres i fonts recorda el paisatge tropical, un tret habitual de l’arquitectura indià. Més que una residència, Can Tusquets era un símbol de prestigi i retorn triomfal. L’austeritat exterior contrasta amb detalls interiors com motllures, ceràmiques i mobles d’influència colonial. Tot i les transformacions urbanes, la casa manté la seva presència discreta i digna, com a testimoni d’una època en què l’arquitectura parlava del desig de permanència i de la fusió entre el món rural i el colonial.
Can Tusquets, al barri d’Horta, fou construïda al segle XIX per la família **Tusquets**, comerciants que havien prosperat al Carib. L’edifici respon al model típic de casa senyorial rural: planta rectangular, murs emblanquinats i teulada a dues aigües. A l’exterior, un jardí amb palmeres i fonts recorda el paisatge tropical. La casa servia com a residència d’estiu i com a mostra d’estatus social. Durant dècades, la finca va mantenir usos agrícoles, fins que la urbanització d’Horta la va envoltar de carrers i habitatges. Tot i això, conserva la seva estructura original i part dels jardins. A l’interior, destaca l’escala central, els sostres de bigues de fusta i les estances decorades amb motllures. Avui, Can Tusquets és una joia amagada d’Horta, símbol de la transició entre la vida rural i l’auge burgès, i testimoni d’un passat colonial i familiar.
### 7. **Can Tusquets (Horta-Guinardó, Barcelona)**
* **Any:** s. XIX
* **Descripció:** antiga torre d’estiueig d’una família d’indians.
* **Elements:** jardí amb palmeres, façana simètrica i balustrades ornamentals.
Torre dels Pardals (Horta). La Torre dels Pardals, ubicada al barri d’Horta, és una torre d’estiueig del segle XIX vinculada també al retorn d’una família indià. El seu nom popular evoca la natura i el caràcter tranquil del seu entorn original, aleshores rural. L’edifici combina elements neoclàssics amb detalls decoratius romàntics: balustrades, cornises, terrasses i finestres amb persianes mallorquines. Al jardí, les palmeres i plantes ornamentals evoquen els records del Carib. Com altres torres d’Horta, la dels Pardals era una casa de temporada, símbol de salut i estatus social. Amb el temps, l’expansió urbana l’ha anat engolint, però encara conserva la seva estructura original i part del jardí. És un record viu del moment en què Horta era refugi d’estiueig per a les famílies burgeses, i en què la natura i l’arquitectura convivien en perfecta harmonia.
La Torre dels Pardals, edificada a mitjan segle XIX, fou propietat d’una família d’indians establerta a Horta després d’haver fet fortuna a Cuba. L’edifici, envoltat de jardins i horts, s’aixecà com a casa d’estiueig en un entorn de pau i natura. De planta rectangular i tres nivells, destaca per la seva simetria i els detalls romàntics: balustrades, cornises i una torre-mirador que permetia contemplar el pla de Barcelona. El nom “dels Pardals” al·ludeix a la presència d’ocells al jardí. Durant el segle XX, la finca passà per diverses mans, perdent part del terreny però conservant el nucli original. L’interior mostra encara paviments hidràulics, portes amb vidrieres i sostres decorats. Avui, la Torre dels Pardals és un exemple valuós de l’arquitectura indià d’Horta, que combinava memòria americana, gust europeu i el desig d’una vida serena als afores de la ciutat.
### 9. **Torre dels Pardals (Horta, Barcelona)**
* **Any:** s. XIX
* **Descripció:** torre residencial amb jardí i decoració exuberant, típic de les famílies enriquides al Carib.
.jpg)
Vil·la Amèlia / Cecilia (Sarrià). La Vil·la Amèlia, al districte de Sarrià, és una antiga finca d’estiueig construïda al segle XIX per un indià enriquit a les Antilles. El seu nom prové de la seva esposa, Amèlia, i el jardí que l’envolta encara conserva part de la vegetació original, avui convertit en parc públic. L’edifici combina l’elegància neoclàssica amb la calidesa mediterrània: façana equilibrada, galeries obertes i un interior pensat per al confort estival. Les palmeres i camins sinuosos del jardí evoquen el record tropical tan propi de les cases d’indians. La Vil·la Amèlia és un exemple clar del pas de residència privada a espai comunitari, reflectint l’evolució del teixit urbà de Sarrià. Avui, el parc i la casa formen un conjunt ple d’encant i memòria, símbol de la Barcelona dels retornats que, en edificar les seves torres, van deixar empremta d’un món global i nostàlgic.
La Vil·la Amèlia, construïda al segle XIX, fou propietat d’un indià enriquit a les Antilles que volgué honorar la seva esposa posant-li nom a la finca. Situada a Sarrià, era una residència d’estiueig amb extensos jardins, fonts i camins ombrívols. L’edifici, d’estil neoclàssic i planta rectangular, combina sobrietat i elegància: façana equilibrada, grans obertures i galeries obertes per gaudir de la llum. Els jardins, dissenyats amb vegetació exòtica, evocaven els paisatges americans i constituïen un símbol d’estatus. Al segle XX, la finca passà a mans municipals i es transformà en **parc públic**, conservant l’esperit original. Avui, la casa i el jardí són espais estimats del barri, testimoni d’una època en què l’arquitectura domèstica era també una forma de memòria i identitat. La Vil·la Amèlia representa la transició entre el món indià i la Barcelona moderna, oberta i burgesa.
### 10. **Vil·la Amèlia (Sarrià, Barcelona)**
* **Any:** segona meitat del segle XIX
* **Descripció:** edifici i jardins que prenen el nom de la dona d’un indià.
* **Avui:** parc públic molt estimat al districte de Sarrià-Sant Gervasi.
