Casa de l’Indià de la Bonanova
Durant el segle XIX, molts catalans que havien emigrat a Cuba, Puerto Rico o les Filipines per fer fortuna —els anomenats indians o americanos— van retornar a Catalunya amb capitals suficients per deixar empremta al paisatge urbà. A Barcelona i als seus voltants, aquestes fortunes es van traduir en residències luxoses i exòtiques, sovint envoltades de jardins i decorades amb elements que evocaven el món colonial: palmeres, colors vius, galeries i ceràmiques. Arquitectònicament, aquestes cases combinaven l’eclecticisme europeu amb tocs tropicals i detalls moderns, anticipant algunes tendències modernistes. Més que un estil, eren una declaració d’èxit i d’identitat: la visualització d’un ascens social basat en el comerç ultramarí.
La Casa de l’Indià de la Bonanova, al districte de Sarrià–Sant Gervasi, és un exemple emblemàtic. Fou propietat d’una família catalana retornada de Cuba, que hi invertí part de la fortuna obtinguda al comerç colonial. L’edifici, de la segona meitat del segle XIX, és d’estil neoclàssic amb influències romàntiques, i presenta una façana simètrica, finestres amb arcs i un jardí amb vegetació exòtica, símbol del record caribeny. Construïda com a torre d’estiueig, combinava el luxe amb la tranquil·litat del paisatge suburbà. El seu entorn natural i la seva arquitectura expressen la voluntat de prestigi dels “americanos”, que trobaven a la Bonanova un espai d’exhibició i repòs. Tot i que avui és una propietat privada, la casa conserva la seva essència original i continua essent un testimoni viu de la transformació de Barcelona en una ciutat de torres elegants i somnis colonials.
Can Felipa va ser edificada a mitjan segle XIX pel matrimoni format per un indià retornat de Cuba, i la seva esposa Felipa, de qui pren el nom. Situada al Poblenou, aleshores un nucli industrial emergent, la finca combinava funcions residencials i fabrils: a la planta baixa s’hi trobava el taller tèxtil, mentre que a les plantes superiors hi havia l’habitatge familiar. L’edifici, d’estil neoclàssic auster, té una estructura sòlida amb obertures regulars i murs de maó vist, típic de l’arquitectura industrial de l’època. Després d’anys d’activitat fabril i períodes d’abandonament, Can Felipa fou rehabilitada als anys vuitanta com a Centre Cívic del Poblenou, mantenint la seva funció social i comunitària. Avui és un símbol de la memòria obrera i burgesa del barri, i una mostra de com els espais privats de la revolució industrial s’han convertit en equipaments de cultura i participació ciutadana.
La Casa Xifré, situada davant del Port Vell, fou construïda entre 1835 i 1840 per Josep Xifré i Casas, un dels homes més rics de la Barcelona del moment. Després de fer fortuna a Cuba i Nova York, Xifré encarregà l’obra a l’arquitecte Francesc Vila, que hi projectà un conjunt residencial neoclàssic inspirat en els palaus italians. L’edifici, concebut com a bloc de pisos de lloguer —una novetat a la ciutat—, tenia baixos comercials, quatre plantes nobles i patis interiors que garantien la ventilació. La seva façana destaca per la sobrietat i l’elegància dels motius clàssics i els balcons de ferro forjat. Durant el segle XIX hi visqueren metges, artistes i comerciants, i fins i tot s’hi va instal·lar el primer estudi fotogràfic de Barcelona. La Casa Xifré representa la fusió entre capital colonial i modernitat urbana, a les portes de l’Eixample.
El Palau Moja, situat a la part alta de la Rambla, és un dels edificis senyorials més destacats del pas del segle XVIII al XIX. Dissenyat per l’arquitecte Josep Mas i Dordal i construït entre 1774 i 1789, va ser residència dels marquesos de Moja i, posteriorment, d’indians enriquits a Amèrica. El palau mostra la influència del neoclassicisme amb una planta noble ordenada, façana simètrica i un pati interior que articula els espais. Els salons, decorats amb pintures murals i estucs, reflecteixen el gust refinat de l’aristocràcia barcelonina de l’època. L’edifici combina elegància i racionalitat, i ha acollit al llarg del temps institucions culturals i administratives. Després de la seva etapa residencial, el palau passà a mans de l’Església i, més tard, de la Generalitat. Avui acull la Direcció General de Patrimoni Cultural. El Palau Moja no només és un símbol de poder, sinó també un punt de trobada entre la vella noblesa i els nous rics colonials, que amb la seva fortuna van transformar la fisonomia de la ciutat moderna.
La Casa Rubinat, al barri de Gràcia, va ser construïda a finals del segle XIX per Joan Rubinat, comerciant que havia fet fortuna a Cuba. La família trià Gràcia, aleshores municipi independent, per establir-hi una torre d’estiueig envoltada de jardí. L’edifici combina elements neoclàssics amb detalls eclèctics i decoració ceràmica d’inspiració colonial. La seva composició harmònica —façana simètrica, porxos i galeries— reflecteix el gust refinat dels retornats. A l’interior, motllures, paviments hidràulics i mobiliari d’importació americana completaven la imatge d’èxit social. Durant el segle XX, la casa va passar per diverses famílies i usos, mantenint però la seva estructura original. Avui es considera un exemple paradigmàtic de l’arquitectura indiana urbana: espais amplis, airejats, oberts a l’exterior i amb un cert exotisme que parla del diàleg constant entre Barcelona i el Nou Món.
A l’encreuament dels carrers de Pinar del Río i de Francesc Tàrrega, abans carrer de Cuba, trobem aquesta torre d’aire colonial, tot un símbol del barri dels Indians. Coneguda avui com la Torre Rosa, Villa Jazmines és una de les residències d’estiueig que els indians van construir als afores de la ciutat quan van tornar d’ultramar. L’arquitecte Ferran Tarragó va projectar-la l’any 1920 per encàrrec de José Racionero Torres. A partir dels anys cinquanta, va ser la seu de l’escola Ferton, fins que el 1987 va instal·lar-s’hi un bar musical i va passar a anomenar-se Torre Rosa. La casa conserva la torre central, antic mirador, i les palmeres del jardí. Antigament, altres torres senyorials van poblar els carrers del barri. És el cas de Can Biosca, de Domènec Biosca i Galcerán, la Torre de l’Italià, de Reinaldo Balanzasca, al carrer de Jordi de Sant Jordi, i la Gallinaire, al carrer de Francesc Tàrrega, propietat de Carmen Palomé, empresària de l’aviram.
Can Tusquets, al barri d’Horta, fou construïda al segle XIX per la família Tusquets, comerciants que havien prosperat al Carib. L’edifici respon al model típic de casa senyorial rural: planta rectangular, murs emblanquinats i teulada a dues aigües. A l’exterior, un jardí amb palmeres i fonts recorda el paisatge tropical. La casa servia com a residència d’estiu i com a mostra d’estatus social. Durant dècades, la finca va mantenir usos agrícoles, fins que la urbanització d’Horta la va envoltar de carrers i habitatges. Tot i això, conserva la seva estructura original i part dels jardins. A l’interior, destaca l’escala central, els sostres de bigues de fusta i les estances decorades amb motllures. Avui, Can Tusquets és una joia amagada d’Horta, símbol de la transició entre la vida rural i l’auge burgès, i testimoni d’un passat colonial i familiar.
