La muralla medieval
A partir del segle XI, Barcelona havia iniciat una etapa d'expansió urbana entorn de l'antic nucli fortificat. Seguint els eixos dels camins que conduïen a la ciutat van aparèixer nous barris extramurs, com els de Santa Maria del Mar, Santa Anna o El Raval. La creació d'aquests nous barris va obligar a ampliar el perímetre emmurallat, per la qual cosa, el 1260 es va construir una nova muralla des de Sant Pere de les Puelles fins a les Drassanes, de cara al mar. El front marítim, però, no es va fortificar, convençuts com estaven els barcelonins que un atac per mar era impossible a causa de la poca fondària i els nombrosos esculls i bancs de sorra que protegien la ciutat per aquesta banda. Però el 1359, una esquadra castellana-genovesa va posar la ciutat al caire de l'abisme. Barcelona es va salvar per ben poc, i aquest fet va posar de manifest que calia reforçar les defenses de la ciutat. Des de mitjan segle XIV fins a mitjan segle XV, la ciutat es va aplicar a millorar les seves defenses per la banda de ponent, englobant amb una nova muralla els barris del Raval i del Carme.
La muralla medieval serà la protagonista de la defensa de la ciutat durant els nombrosos setges dels segles XV al XIX, com la Guerra dels Segadors (1640-1652). L'episodi més traumàtic per a Barcelona, però, va ser el setge a què es va veure sotmesa en el marc de la Guerra de Successió, el 1714. Malgrat la manifesta inferioritat material i humana, la ciutat va resistir durant 13 mesos els atacs dels exèrcits francesos i castellans de Felip V. Finalment, l'11 de setembre de 1714, Barcelona va capitular. Durant el setge van caure sobre Barcelona més de 30.000 bombes que van destrossar completament un terç de la ciutat i en van malmetre un altre.
“ Cap muralla no és tan forta que pugui resistir la discòrdia dins de la ciutat
— Bernat de Claravall
Després de la Guerra de Successió i la derrota de Catalunya al 1714, Felip V va ordenar la construcció d’una gran ciutadella militar per controlar la ciutat i evitar possibles revoltes. Aquesta fortalesa, construïda al barri de la Ribera, va ser símbol de repressió per als barcelonins, ja que implicava la destrucció de part del barri i la imposició d’una vigilància constant. Amb el pas dels anys, i després de la Revolució de 1868 coneguda com la "Gloriosa", la ciutadella va perdre la seva funció militar. L’alcalde de Barcelona, Francesc Rius i Taulet, va liderar un projecte de transformació de l’espai per convertir-lo en un parc públic. Així, al 1888, amb motiu de l’Exposició Universal, es va inaugurar el Parc de la Ciutadella tal com el coneixem avui, un espai dedicat a la cultura i el lleure.
El castell de Montjuïc
D'altra banda, al cim de la muntanya de Montjuïc, el 1640, durant la Guerra dels Segadors, es va construir una primera fortificació per defensar la ciutat. El castell ha estat testimoni de diversos episodis històrics clau. Va jugar un paper destacat durant la Guerra de Successió (1701-1714), quan va ser utilitzat per controlar Barcelona, especialment després de la derrota catalana. Al llarg del segle XIX, es va utilitzar com a presó política i va ser escenari de nombroses execucions, incloent-hi la del pedagog i activista Francesc Ferrer i Guàrdia el 1909, durant la Setmana Tràgica. En la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), va ser utilitzat pels dos bàndols com a presó i lloc d’execucions. Posteriorment, sota la dictadura franquista, es va convertir en un símbol de la repressió del règim. Una de les execucions més destacades va ser la del president de la Generalitat, Lluís Companys, el 15 d’octubre de 1940. Des de finals del segle XX, el castell ha anat transformant-se en un espai cultural i històric. L’any 1963 es va inaugurar el Museu Militar, i el 2007 es va retornar a la ciutat per convertir-lo en un lloc de memòria.
Amb el transcurs dels anys, aquelles muralles de Barcelona que durant segles l'havien protegit es van anar convertint en una cotilla que l'empresonava i l'asfixiava. Al llarg dels segles XVIII i XIX, els estàndards sanitaris i socials de la ciutat s'haviem anat degradant. Les epidèmies delmaven una població mancada d'infraestructures sanitàries, xarxes de clavegueram o aigua corrent. Fins al 1890 no hi va haver clavegueram als carrers. Les muralles, a més, tancaven els seus portals cada nit, empresonant, literalment, els barcelonins. Per fugir de les epidèmies, la gent benestant va començar a construir segones residències, a Sarrià i Horta. Però no tots podien marxar quan es declarava una epidèmia, i és per aquesta raó que, a finals del segle XVIII, i principis del XIX, després d'una epidèmia de còlera, va agafar força la idea d'enderrocar les muralles per obrir la ciutat, fet que es va produir el 1854. L'enderrocament de les muralles va permetre, seguint els postulats del Pla Cerdà, crear una ciutat nova, oberta, amb carrers amples i ventilats, amb zones enjardinades i de lleure. Es pot dir, doncs, que l'Eixample neix d'una epidèmia, la del còlera de 1854.
