El pati de l'Hospital de la Santa Creu | Simo Räsänen
El maig de 1348, un vaixell procedent de Gènova va atracar a la ciutat i la major part de la tripulació ja era als cellers, malalta de la pesta negra, pel contacte amb les rates infectades. Els vaixells venecians i genovesos que arribaven a port per descarregar les seves mercaderies, es van convertir, sense saber-ho, en els principals transmissors. Un cop al port, primer van començar a morir els estibadors i després va devastar la resta de la població. La naturalesa de la transmissió de la pesta negra, sumada a la manca de coneixement mèdic i les condicions higièniques de l'època, van crear l'escenari perfecte per a una pandèmia sense precedents. Per als ciutadans d'aquells temps, una pandèmia d'aquesta mena semblava la fi del món. Segons algunes fonts, la pesta negra es va emportar, en tres mesos, el 50% dels barcelonins, encara que és pràcticament impossible comptar amb un recompte fiable.
“ Les ciutats perden els seus habitants,
i allà on abans hi havia vida, ara només resta el silenci
— Ramon Muntaner
El pati de l'Hospital de la Santa Creu
La pesta negra que va assolar Europa el 1348 va deixar una empremta profunda a Barcelona, no només en termes demogràfics i socials, sinó també en alguns dels edificis i institucions que van sorgir o es van transformar com a resposta a aquesta crisi devastadora. Barcelona aleshores tenia sis hospitals, fundats entre els segles XII i XIV per estaments eclesials i regits pel bisbat. Superats per l'epidèmia de pesta, l'1 de febrer de 1401, el Consell de Cent i el Capítol de la Catedral de Barcelona acordaren unificar els sis hospitals en un de sol, el de la Santa Creu, al Raval, encara fora muralles, amb l'objectiu de centralitzar i millorar l'atenció mèdica a la ciutat, que havia quedat fragmentada i debilitada per les successives epidèmies.
Dies després va començar la seva construcció, amb la col·locació de la primera pedra en presència del rei Martí l'Humà, aprofitant els fons i la pedra destinada al projecte abandonat d'ampliació de les Drassanes Reials. Els segles següents s'hi van fer algunes ampliacions i modificacions. El 1629 es va començar a construir, adossada a la paret nord de l'hospital la Casa de Convalescència, actual seu de l'Institut d'Estudis Catalans, i el 1764, davant de la Casa de Convalescència, s'aixecà el Col·legi de Cirurgia, actual seu de la Reial Acadèmia de Medicina.
Aquest hospital fou l'únic de la ciutat durant cinc segles fins que, a finals del segle XIX, esdevingué insuficient a causa del gran augment de la població, i es va haver de pensar a fer-ne un de més gran. A més, les noves tendències higienistes recomanaven que els hospitals havien d'estar fora dels nuclis urbans, de manera que es decidí de traslladar-lo a una nova seu, en un espai del nou Eixample, al cap de l'actual Avinguda Gaudí. Gràcies al llegat del banquer Pau Gil, el 15 de gener de 1902 es va col·locar la primera pedra del nou hospital. A l'antic nom de la Santa Creu s'hi va afegir el de Sant Pau per respectar la voluntat del seu benefactor. D'aquesta manera, el 1930 es va inaugurar l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. L'arquitecte Lluís Domènech i Montaner va ser l'encarregat d'aquest projecte, que es va convertir en l'edifici civil més rellevant del modernisme català.
L'Església del Pi
A finals del segle XVI, l’església del Pi va ser la protagonista d’un miracle relacionat amb una de les pitjors pestes que han afectat mai Barcelona, la del 1587. que va causar més de 10.000 morts. Cal tenir en compte que Barcelona, en aquella època, tenia uns 30.000 habitants. Per tant, la ciutat estava totalment destrossada. El virus que va causar aquella pesta era molt contagiós. La gent s’adreçava a les parròquies per ser atesa i molts dels capellans i la resta de persones que tractaven amb els malalts, acabaven contagiats. Això va passar a totes les parròquies, tret d’una: Santa Maria del Pi. L’església del Pi era una de les més importants de la ciutat des del seu naixement perquè, entre d’altres coses, controlava un barri molt extens, que arribava fins el Raval. Era, també, l’església dels gremis. Juntament amb Santa Maria del Mar, era l’església més popular de la ciutat. A partir d’aquests fets miraculosos va guanyar preponderància. Cal pensar que durant els segles XVI i XVII van sovintejar els morts per pesta i les esglésies cobraven pels enterraments. Això va fer de l’església del Pi una de les més riques de la ciutat perquè tothom volia ser-hi enterrat, batejat o casat.
Durant la pesta negra, els cementiris de les esglésies es van saturar ràpidament. La importància de l’església del Pi es fa evident en el fet de tenir tres places al seu voltant. Aquest és un cas insòlit, ja que les esglésies solen tenir una única plaça al davant, que era l’antiga sagrera, allà on es feien els enterraments. Les tres sagreres de l’església del Pi són testimoni de la gran quantitat de persones que volien ser enterrades als seu voltant. Val a dir que, avui, sota aquestes places ja no hi ha restes humanes perquè durant el segle XIX i principis del XX, les autoritats van anar retirant els morts enterrats a les sagreres de les esglésies.
Escultura "El petó de la mort"
Barcelona durant molts segles va ser una ciutat bruta, densa, contaminada, amb unes condicions higièniques deplorables; un ambient propici pel cultiu de qualsevol malaltia. Des del maig de 1348, que es va declarar una epidèmia de pesta, fins a la del tifus del 1941, es pot dir que no hi va haver generació, entre aquests anys, que no hagués patit una epidèmia.
El 17 de juliol de 1821, un altre vaixell, El Gran Turco, va portar la mort a la ciutat. Formava part d'una flota que va navegar entre les Antilles i Espanya, i després de fer escala a Màlaga, va fondejar a Barcelona. Quan va atracar, diversos calafatejadors van morir per una malaltia que va costar temps diagnosticar: la febre groga. En realitat, els tripulants ja van arribar malalts, apinyats als cellers, després d'encomanar-se a Amèrica. La major part de les infeccions va tenir lloc a les barriades de la Barceloneta i la Ribera, on hi vivien les persones relacionades directament amb feines del mar. En pocs mesos es van comptar entre 8.000 i 20.000 víctimes, en una ciutat de 100.000 ànimes. La major part dels morts van ser enterrats al cementiri del Poblenou.
Aquest cementiri és una obra magna de finals del segle XVIII, el primer que es va construir fora muralles, per raons de salut pública, en aprovar-se una normativa que prohibia els enterraments als cementiris parroquials. Va ser inaugurat l'any 1775, en uns terrenys deshabitats a prop de la platja de la Mar Bella. És un magnífic lloc per estudiar la història de la ciutat. De fet, aquí hi ha els mausoleus de les principals famílies barcelonines d'industrials, homes de negocis, comerciants i fabricants adinerats de la ciutat, en particular, els fabricants d'indianes. Són més de 30 mausoleus monumentals, on es concentra el treball de coneguts arquitectes i escultors de l'època, i on es posa de manifest la voluntat de la burgesia barcelonina de mitjan segle XIX d'exhibir, fins i tot a les tombes, la seva opulència i prestigi social. Un dels llocs més impactants és el monument als morts per la febre groga de l'any 1821. Monument en record dels metges, clergues i funcionaris que van perdre la vida a causa de la malaltia. El conegut grup de marbre "El petó de la mort", projectat pel marbrista Jaume Barba, el 1930, representa la cruesa de la mort sota la forma d'un esquelet alat, que transfereix l'ànima d'un jove al més enllà amb el signe del petó.
El cementiri del Poblenou
