El Palau Nacional
L'Exposició Internacional a Montjuïc es va celebrar del 19 de maig de 1929 al 15 de gener de 1930, i com va passar amb l’Exposició Universal de 1888, va suposar un gran impacte en l'àmbit urbanístic per a Barcelona en general, i per a la muntanya de Montjuïc en particular. Per a la celebració d’aquest esdeveniment es va urbanitzar la plaça d'Espanya, l'avinguda de la Reina Maria Cristina —amb les Torres Venecianes que en feien d’entrada—, i es van construir els pavellons que acullen actualment la Fira de Barcelona, així com el Palau Nacional, un dels edificis més icònics de la ciutat.
“ El recinte de Montjuïc, amb els seus palaus i fonts,
és el testimoni d’un temps en què Barcelona aspirava a la grandesa
— Rosa Regàs
La Font Màgica
Quan els treballs de construcció del recinte firal estaven ja molt avançats, els organitzadors de l'esdeveniment consideraven que faltava alguna cosa especial que fes la diferència. Va ser llavors quan Carles Buïgas va presentar un projecte per a una “obra imponent, colossal, atrevida i costosa”, que s'havia d'emplaçar a l’entrada principal del recinte expositiu: la Font Màgica de Montjuïc. Molts van pensar que era impossible, però en menys d’un any, més de 3.000 obrers van convertir en realitat aquell somni del jove arquitecte. Quan es va inaugurar, va ser una de les primeres fonts del món amb espectacles de llum i moviment d’aigua sincronitzat.
L’Exposició Internacional de 1929 va deixar un llegat arquitectònic significatiu a la ciutat. Un dels pavellons més emblemàtics fou el construït per Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich per representar Alemanya. L’edifici original va ser desmantellat després de l’Exposició, però degut a la seva importància, es va reconstruir el 1986 fidelment en el seu emplaçament original, al peu de Montjuïc. El pavelló proposa una arquitectura sense murs convencionals: les superfícies es descomponen en plans independents que generen una fluïdesa espacial única. La seva estructura minimalista, juntament amb el reflex de l’aigua i el vidre, crea una sensació de lleugeresa i harmonia. La seva simplicitat, la claredat espacial i ús innovador de materials com el marbre, el travertí, l’ònix verd i l’acer cromat, l’han convertit en una obra mestra de l’arquitectura moderna.
El Poble Espanyol
El Poble Espanyol és un museu a l’aire lliure. La idea va ser impulsada per Josep Puig i Cadafalch, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, i es va concebre com un poble on es pretenien reunir les característiques principals dels pobles d'Espanya. Dissenyat pels arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós, el recinte inclou 117 rèpliques de places, carrers i edificis emblemàtics d’arreu del país, com l’Alhambra de Granada, la plaça de Valderrobres o el monestir romànic de Sant Miquel, amb la portalada de Santa María de Porqueres i el claustre del de Sant Benet de Bages. A més, és un centre de dinamització cultural amb tallers d’artesans que mostren tècniques tradicionals de ceràmica, vidre o cuir, oferint als visitants una experiència immersiva.
El Teatre Grec / Ricard Gabarrús
El Teatre Grec, construït el 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional, es troba en un entorn privilegiat, entre els jardins de Montjuïc. Aquest teatre a l’aire lliure s’inspira en els antics teatres grecs, amb una estructura semicircular i grades que s’integren harmònicament amb la natura. Va ser dissenyat per l’arquitecte Ramon Reventós en col·laboració amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí, encarregat del disseny paisatgístic. El Teatre Grec és conegut per la seva acústica excepcional que el converteix en un lloc ideal per a representacions teatrals, concerts, dansa i altres esdeveniments culturals. Cada estiu és el centre del prestigiós Festival Grec de Barcelona, un dels esdeveniments culturals més importants de la ciutat.
.jpg)
Entrada al recinte de l'Exposició Internacional (les Torres Venecianes)
L'Exposició Internacional no només va comportar la transformació de Montjuïc, sinó que també va suposar un gran impacte per a la resta de la ciutat. Es van enjardinar les places de Tetuan, Urquinaona i Letamendi, es va urbanitzar la plaça de Catalunya, i es van allargar la Diagonal, la Gran Via de les Corts Catalanes i els passeigs de Gràcia i de Sant Joan. També es van executar diverses obres públiques: es va acabar la substitució de la il·luminació de gas per l'elèctrica i es van instal·lar els primers semàfors per regular el trànsit de vehicles, el primer dels quals es va situar en l'encreuament dels carrers Balmes i Provença. A més, es van millorar les comunicacions de la ciutat, amb la construcció de l'Aeroport del Prat, la reforma de l'Estació de França, la supressió dels passos a nivell i el soterrament de les vies del tren a l'interior urbà —en carrers com Aragó, Balmes i Via Augusta— i l'electrificació dels tramvies públics.
