El pla Cerdà, la ciutat que creix

L'Eixample

Vista aèria de la trama urbana de l'Eixample de Barcelona (entre l'avinguda Diagonal, el carrer de Mallorca, la Gran Via i el passeig de Gràcia), on es distingeix el contrast entre la quadrícula regular d'illes octogonals amb xamfrans projectada per Ildefons Cerdà l'any 1859 i el traçat irregular de l'antic nucli de la vila de Gràcia a la part superior. Aquesta ortofotografia permet observar com la densificació constructiva posterior va acabar ocupant gairebé tots els patis interiors d'illa que el pla original preveia com a zones verdes obertes. (Autor desconegut / Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya [ICGC])

Fins al segle XIX, Barcelona estava encotillada per les seves muralles medievals, per la qual cosa el seu creixement estava limitat. La situació va canviar quan es van enderrocar, i la ciutat va començar a expandir-se per la plana adjacent. Hi havia un immens espai per construir i decorar, i calia un pla per ordenar l'ocupació urbanística d'aquest espai. Això es va materialitzar el 1859, amb l'aprovació del Pla Cerdà. El Pla Cerdà definia un Eixample amb un traçat ortogonal entre Montjuïc i el Besòs, amb un sistema de carrers rectilinis d'orientació nord-oest a sud-est, de 20 metres d'amplària, tallats per altres d'orientació sud-oest a nord-est paral·lels a la costa i a la serra de Collserola. Quedaven així delimitades una sèrie d'illes de cases de planta quadrada. 

“ L’Eixample és la utopia feta quadrícula,
un espai on cada carrer és un camí d’aire i de llum
— Quim Monzó

El plànol preveia la construcció de diverses avingudes principals: la Diagonal, la Meridiana, el Paral·lel, la Gran Via i el passeig de Sant Joan; així com grans places en les seves interseccions: Tetuan, Glòries, Espanya, Verdaguer... També preveia l'obertura de tres grans avingudes al nucli antic de la ciutat: dos que connectarien l'Eixample amb la costa —Muntaner i Pau Claris— i una altra en sentit perpendicular que connectaria la Ciutadella amb Montjuïc. A més, contemplava una sèrie de noves rondes que circumval·larien la ciutat antiga, resseguint el traçat alliberat de les muralles: les rondes de Sant Pau, Sant Antoni, Universitat i Sant Pere. 

L'Eixample

Vista aèria d'una cruïlla de l'avinguda Diagonal (amb els carrers del Rosselló i de Bruc / Girona, a la Dreta de l'Eixample de Barcelona), on la intersecció de la via diagonal talla la quadrícula ortogonal de Cerdà generant illes triangulars i trapezoïdals amb xamfrans característics. Aquesta solució geomètrica resol l'articulació entre els grans eixos viaris de comunicació metropolitana i el teixit residencial de l'Eixample. (Autor desconegut / Banc d'imatges comercial - Shutterstock / Getty Images)

L'Eixample, en els seus inicis, va ser sobretot una zona residencial on es van allotjar les famílies benestants després d'abandonar la part vella de la ciutat. Això va incidir en la gran presència d'obres arquitectòniques modernistes, projectades pels millors arquitectes d'aquell moment, i que avui són un important focus d'atracció turística. Amb el Pla Cerdà i l’impuls del Modernisme, la ciutat va iniciar un procés de transformació urbana amb una forta presència del disseny com a eina de configuració de l’espai públic i de representació de valors socials. 

Les edificacions es van projectar amb una planta octogonal marcada per la seva estructura quadrada de 113,33 metres, truncats els seus vèrtexs en forma de xamfrà de 14 metres per afavorir la circulació —el que coneixem com a mansana—. Aquest disseny era absolutament singular respecte a les altres ciutats europees. Els edificis havien de tenir una altura de 16 metres i les illes de cases havien de tenir al seu interior un jardí. Cada barri tindria una església, un centre cívic, una escola, una guarderia, un asil i altres centres assistencials, mentre que cada districte tindria un mercat, i cada sector, un parc. No obstant això, la majoria d'aquestes disposicions mai no van arribar a realitzar-se, degut a l'especulació immobiliària per aprofitar tot el sòl edificable i construir pràcticament a tot arreu.

Desgavell urbanistic de l'època Porcioles

Vista de la plaça de Joanic (al barri de la Vila de Gràcia, districte de Gràcia de Barcelona), on destaca el fort contrast volumètric entre les cases unifamiliars i edificis plurifamiliars històrics de baixa alçada del segle XIX i un bloc d'habitatges de vuit plantes d'obra vista i formigó aixecat durant el desarrollismo franquista (dècades de 1960-1970). Aquesta imatge exemplifica la ruptura de l'escala urbana tradicional dels antics pobles agregats al pla de Barcelona arran de l'especulació immobiliària de la postguerra. (Joan Albaigés)

Els anys de dictadura (1939-1975) es van caracteritzar per un desenvolupament urbà sense mesura. La febre constructora va provocar la creació de nous barris perifèrics sense una planificació urbanística prèvia, i també va comportar un impacte significatiu per a l’Eixample. La reforma de les Ordenances Municipals de 1942 va permetre incrementar l’altura dels edificis fins a 25 metres, en lloc dels 16 metres projectats. Aquest augment de l’edificabilitat va provocar la construcció de nombroses parets mitgeres que malmetien l’estètica del disseny original, un fenomen que persisteix en l’actualitat. 

Remunta al carrer Aragó
 
Detall de la part superior d'un edifici residencial de l'Eixample de Barcelona que exhibeix una volumosa remunta d'estil modernista-funcionalista (de dues plantes i àtic reculat) construïda a mitjans del segle XX damunt d'una finca burgesa eclèctica de finals del segle XIX amb pilastres clàssiques, frontons triangulars i parament vermellós. Impulsades per les ordenances municipals de l'etapa de l'alcalde Josep Maria de Porcioles (1957-1973), les remuntes van alterar profundament les proporcions originals dels edificis de l'Eixample i van incrementar-ne la densitat edificatòria. (Joan Albaigés)

D’altra banda, entre 1957 i 1973, essent alcalde Porcioles, es va autoritzar l’ocupació de les zones centrals de les mansanes amb edificacions baixes, destinades en la majoria dels casos a tallers i petites indústries, en substitució dels jardins. En aquesta època, els edificis van continuar creixent: s’hi podien afegir dos pisos addicionals, i a sobre d’aquests, si s'enretirava la façana cap a l’interior, encara se’n podien alçar dos més. Per norma general, aquestes obres en els terrats de les finques, conegudes com a remuntes, es van dur a terme sense respecte per l’estètica del disseny inicial, acabant de malmetre el paisatge imaginat per Cerdà. 

" El somni de Cerdà es va veure desdibuixat per la cobdícia;
els espais oberts es van convertir en illes tancades
i els edificis van créixer devorant l'aire
— Manuel Vázquez Montalbán

Interior recuperat d'una illa de cases de l'Eixample

Vista dels Jardins d'Agustí Centelles (situats a l'interior d'illa delimitat pels carrers de Compte Borrell, Consell de Cent, Viladomat i Diputació, a l'Esquerra de l'Eixample de Barcelona, amb l'antiga Fàbrica Lehmann al fons), inaugurats l'any 2016. Aquesta actuació urbanística s'emmarca dins el programa municipal de recuperació dels interiors d'illa de l'Eixample per retornar a la ciutadania els espais verds i de trobada veïnal previstos originàriament al Pla Cerdà. (Autor desconegut / Ajuntament de Barcelona)

Potser t'agraden aquestes entrades