L'Eixample
Fins al segle XIX, Barcelona estava encotillada per les seves muralles medievals, per la qual cosa el seu creixement estava limitat. La situació va canviar quan es van enderrocar, i la ciutat va començar a expandir-se per la plana adjacent. Hi havia un immens espai per construir i decorar, i calia un pla per ordenar l'ocupació urbanística d'aquest espai. Això es va materialitzar el 1859, amb l'aprovació del Pla Cerdà.
“ L’Eixample és la utopia feta quadrícula,
un espai on cada carrer és un camí d’aire i de llum
— Quim Monzó
El Pla Cerdà definia un Eixample amb un traçat ortogonal entre Montjuïc i el Besòs, amb un sistema de carrers rectilinis d'orientació nord-oest a sud-est, de 20 metres d'amplària, tallats per altres d'orientació sud-oest a nord-est paral·lels a la costa i a la serra de Collserola. Quedaven així delimitades una sèrie d'illes de cases de planta quadrada. El plànol preveia la construcció de diverses avingudes principals: la Diagonal, la Meridiana, el Paral·lel, la Gran Via i el passeig de Sant Joan; així com diverses grans places en les seves interseccions: Tetuan, Glòries, Espanya, Verdaguer... També preveia l'obertura de tres grans avingudes al nucli antic de la ciutat: dos que connectarien l'Eixample amb la costa (Muntaner i Pau Claris) i una altra en sentit perpendicular que connectaria la Ciutadella amb Montjuïc. A més, contemplava una sèrie de noves rondes que circumval·larien la ciutat antiga,a l'espai deixat per les muralles: les rondes de Sant Pau, Sant Antoni, Universitat i Sant Pere.
Les edificacions es van projectar amb una planta octogonal marcada per la seva estructura quadrada de 113,33 metres, truncats els seus vèrtexs en forma de xamfrà de 14 metres —el que coneixem com a mansana—, per afavorir la circulació. Aquest disseny era absolutament singular respecte a les altres ciutats europees Els edificis havien de tenir una altura de 16 metres, i les illes de cases havien de tenir al seu interior un jardí. Cada barri tindria una església, un centre cívic, una escola, una guarderia, un asil i altres centres assistencials, mentre que cada districte tindria un mercat i, cada sector, un parc. No obstant això, la majoria d'aquestes disposicions mai no van arribar a realitzar-se degut a l'especulació immobiliària per aprofitar tot el sòl edificable i construir pràcticament a tot arreu.
L'Eixample, en els seus inicis, va ser sobretot una zona residencial on es van allotjar les famílies benestants després d'abandonar la part vella de la ciutat. Això va incidir en la gran presència d'obres arquitectòniques modernistes, projectades pels millors arquitectes d'aquell moment, i que avui són un important focus d'atracció turística.
Remunta al carrer Aragó
Els anys de dictadura (1939-1975) es van caracteritzar per un desenvolupament urbà sense mesura. La febre constructora va provocar la creació de nous barris perifèrics sense una planificació urbanística prèvia, i també va comportar un impacte significatiu per a l’Eixample. La reforma de les Ordenances Municipals de 1942 va permetre incrementar l’altura dels edificis fins a 25 metres, en lloc dels 16 metres projectats. Aquest augment de l’edificabilitat va provocar la construcció de nombroses parets mitgeres que malmetien l’estètica del disseny original, característica que persisteix en l’actualitat.
D’altra banda, entre 1957 i 1973, essent alcalde Porcioles, es va autoritzar l’ocupació de les zones centrals de les mansanes amb edificacions baixes, destinades en la majoria dels casos a tallers i petites indústries, en substitució dels jardins. En aquesta època, els edificis van continuar creixent: s’hi podien afegir dos pisos addicionals, i a sobre d’aquests, si s’hi construïa amb la façana enretirada cap a l’interior, encara se’n podien alçar dos més. Per norma general, aquestes obres en els terrats de les finques, conegudes com a remuntes, es van dur a terme sense respecte per l’estètica del disseny inicial, acabant de malmetre el paisatge imaginat per Cerdà.
“ El somni de Cerdà es va veure desdibuixat per la cobdícia;
els espais oberts es van convertir en illes tancades
i els edificis van créixer devorant l'aire
— Manuel Vázquez Montalbán
Interior recuperat d'una illa de cases de l'Eixample
