Can Peguera:
El barri de Can Peguera, al districte d’Horta-Guinardó, és l’únic dels grans grups de Cases Barates que conserva pràcticament intacta la seva estructura original. Caminar avui pels carrers d'un antic barri de cases barates com aquest és recórrer una memòria que encara respira entre façanes modestes i patis silenciosos. Les parets han canviat, però conserven l'eco dels infants jugant al carrer, de les cadires a la fresca, de les portes sempre obertes i dels veïns que compartien molt més que un tros de ciutat. Aquí, la vida es feia a peu, el barri era una gran família i la solidaritat suplia allò que faltava a les cases. Cada cantonada guarda una història. Si aquestes pedres parlessin, recordarien una Barcelona humil, obrera i digna, construïda amb poc ciment, però amb una enorme voluntat de futur.
%20(08:04:1934)%20:%20Carlos%20Pe%CC%81rez%20de%20Rozas%20(Ajuntament%20de%20Barcelona).webp)
.webp)
..jpeg)
El barri de Can Peguera va ser construït l’any 1929 amb unes 570 cases
Can Peguera fou construït l’any 1929 amb unes 570 cases. Inicialment, es va anomenar Ramon Albó, però després de la Guerra Civil va adoptar el nom de Can Peguera, relacionat amb una antiga masia de la zona. El barri estava format per petites cases baixes alineades en carrers estrets, amb una clara influència del model de ciutat jardí. Durant la postguerra va acollir moltes famílies obreres i persones arribades d’altres territoris de l’Estat. A diferència d’altres barris perifèrics, la seva estructura compacta va afavorir una forta cohesió veïnal. Amb el pas del temps, Can Peguera ha esdevingut un testimoni excepcional de l’arquitectura popular obrera de començaments del segle XX. Les seves cases baixes, els carrers tranquils i la configuració original permeten entendre com eren aquests primers projectes d’habitatge social.
Les Cases Barates van ser un dels primers grans projectes d’habitatge social impulsats a Barcelona durant el primer terç del segle XX. Van sorgir en un context de ràpid creixement industrial, augment de la població obrera i una greu manca d’habitatges dignes. La ciutat rebia milers d’immigrants atrets per les fàbriques i per les obres de l’Exposició Internacional de 1929, mentre una part important de la classe treballadora vivia en pisos sobreocupats o en barris de barraques, en condicions marcades per la precarietat.
La resposta institucional va arribar amb la Llei de Cases Barates de 1911, impulsada pel govern espanyol per fomentar la construcció d’habitatges assequibles. A Barcelona, la creació del Patronat Municipal de l’Habitatge, l’any 1927, va permetre promoure diversos grups de cases unifamiliars destinades a famílies obreres. El projecte perseguia un doble objectiu: millorar les condicions de vida dels treballadors i ordenar el creixement urbà d’una ciutat en plena transformació. Entre 1929 i 1930 es van construir quatre grans grups de Cases Barates: Baró de Viver, Bon Pastor, Can Peguera i Eduard Aunós, a l’actual Zona Franca. En conjunt, reunien prop de 2.000 habitatges destinats principalment a famílies obreres.
Entre 1929 i 1930 es van construir quatre grans grups de Cases Barates
amb prop de 2.000 habitatges
Aquests barris constitueixen avui un capítol essencial de la història urbana de Barcelona. Van representar un primer intent de garantir un habitatge digne a les classes populars, però també van evidenciar les contradiccions del creixement industrial: molts d’aquests nuclis van quedar allunyats del centre, mal comunicats i amb una manca inicial de serveis. Amb el pas del temps, es van convertir en espais de memòria de la immigració, del moviment obrer i de la lluita veïnal. Les seves històries formen part de la Barcelona popular, una ciutat construïda també per milers de famílies treballadores que van contribuir decisivament a la transformació social i econòmica de Catalunya.
Baró de Viver
El grup de Baró de Viver es va construir l’any 1929 al districte de Sant Andreu, en uns terrenys propers al riu Besòs i a les zones industrials. Va ser concebut com un barri de cases baixes amb petits jardins, seguint el model de les ciutats jardí que defensaven una vida més saludable per a la classe treballadora. Tanmateix, la seva ubicació perifèrica va convertir-se en un dels principals problemes. El barri estava allunyat del centre, mal comunicat i envoltat d’espais industrials. Durant dècades va patir manca de serveis bàsics, problemes d’humitats i deficiències urbanístiques. Moltes famílies treballaven a les indústries properes del Besòs, la Maquinista Terrestre i Marítima o altres empreses metal·lúrgiques. Durant el franquisme, el barri va créixer amb l’arribada de nous habitants procedents d’altres zones d’Espanya. A partir dels anys vuitanta es van iniciar processos de remodelació urbana que van transformar profundament el barri. Avui, Baró de Viver conserva part del seu passat com a exemple de les primeres polítiques d’habitatge obrer de Barcelona.
Bon Pastor
El grup de Bon Pastor, també construït el 1929, és probablement el conjunt de Cases Barates més conegut. Situat al districte de Sant Andreu, va néixer com una colònia obrera formada per 784 cases unifamiliars de petites dimensions. El barri estava destinat principalment a famílies treballadores, moltes vinculades a les fàbriques de l’entorn industrial del Besòs. Les cases seguien un mateix model arquitectònic: habitatges baixos, amb dues petites plantes i un pati posterior. Durant la postguerra, Bon Pastor va rebre una important immigració procedent sobretot d’Andalusia, Múrcia i Extremadura. Les dificultats econòmiques, la manca d’equipaments i l’aïllament respecte a la resta de Barcelona van marcar la vida quotidiana dels seus habitants durant dècades. Malgrat aquestes dificultats, el barri va desenvolupar una forta identitat comunitària. Les associacions veïnals van tenir un paper fonamental en la reivindicació de millores urbanes, escoles, serveis públics i habitatges dignes. A partir dels anys 2000, l’Ajuntament de Barcelona va iniciar un procés de remodelació integral. Les antigues cases van ser substituïdes progressivament per nous edificis d’habitatge públic, però una part del conjunt original s’ha conservat com a espai patrimonial i de memòria, recordant la història de la classe treballadora barcelonina.
Eduard Aunós
El grup d’Eduard Aunós es va construir l’any 1929 a la zona de la Zona Franca, al districte de Sants-Montjuïc. Amb unes 500 cases, estava destinat als treballadors de les indústries del port i de la nova àrea industrial. El barri portava el nom d’Eduard Aunós, ministre de Treball durant la dictadura de Primo de Rivera i impulsor de part de la legislació social de l’època. Després de la Guerra Civil, el nom es va mantenir fins que el conjunt va anar desapareixent amb les transformacions urbanístiques de la zona. Les condicions inicials eren difícils: distància del centre, escassos serveis i connexions deficients. Amb el desenvolupament industrial de la Zona Franca, molts habitants van treballar en empreses properes, convertint el barri en un espai estretament vinculat al món obrer. Durant les dècades posteriors, la zona va ser transformada per grans infraestructures i noves promocions d’habitatge. A diferència de Bon Pastor o Can Peguera, el conjunt original pràcticament ha desaparegut.
