El GATCPAC: la Barcelona que no va existir mai

Abans de la Guerra Civil, Barcelona va estar a punt de convertir-se en un dels grans laboratoris europeus de l'arquitectura moderna. Mentre moltes ciutats continuaven creixent de manera desordenada, un grup de joves arquitectes va imaginar una ciutat més saludable, funcional i pensada per a les persones. Es deia GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). Entre 1930 i 1939 van impulsar alguns dels projectes urbanístics més innovadors de la Catalunya contemporània, molts dels quals van quedar truncats per la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista. 

El GATCPAC va néixer oficialment a Barcelona el desembre de 1930, impulsat per arquitectes com Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana. Inspirats per les idees del racionalisme europeu i per figures com Le Corbusier, Walter Gropius o Mies van der Rohe, defensaven una arquitectura senzilla, funcional i al servei de la societat. Per a ells, construir no era només aixecar edificis: era millorar les condicions de vida dels ciutadans.

La Barcelona dels anys trenta superava ja el milió d'habitants i patia greus problemes d'habitatge, higiene i mobilitat. Barris densament edificats, manca d'espais verds i elevades taxes de tuberculosi feien evident la necessitat de replantejar el model urbà. El GATCPAC proposava una ciutat oberta, ventilada, amb equipaments públics, habitatges dignes i una clara separació entre zones residencials, industrials i d'oci.

El projecte més ambiciós del grup va ser el Pla Macià, desenvolupat entre 1932 i 1935 amb la col·laboració directa de Le Corbusier. El pla plantejava una transformació radical de Barcelona: obrir grans eixos de circulació, crear àmplies zones verdes, ordenar el front marítim i substituir bona part dels habitatges insalubres per blocs moderns envoltats de jardins. La proposta també preveia reorganitzar la façana marítima, alliberar espais per a ús públic i racionalitzar el creixement urbà. Era una ciutat concebuda segons criteris de salut, llum natural i qualitat de vida, molt allunyada de l'especulació immobiliària habitual de l'època. El projecte mai no es va executar. La inestabilitat política, la manca de recursos i, finalment, l'esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 en van impedir la materialització. Tot i això, moltes de les seves idees influirien dècades més tard en l'urbanisme barceloní.

El racionalisme no era només una qüestió estètica. També responia a problemes socials molt concrets. Un dels millors exemples és el Dispensari Central Antituberculós, construït entre 1934 i 1938 al carrer Torres i Amat. En una època en què la tuberculosi era una de les principals causes de mortalitat —responsable d'entre el 10 i el 15% de les defuncions en alguns sectors urbans—, l'edifici incorporava grans finestrals, ventilació creuada, terrasses i espais oberts, aprofitant la llum solar com a element terapèutic. La salut es convertia així en un criteri arquitectònic. L'edifici continua sent avui una de les obres mestres de l'arquitectura racionalista catalana.

L'accés a un habitatge assequible era una altra de les grans preocupacions del GATCPAC. Barcelona havia crescut ràpidament durant les primeres dècades del segle XX i milers de famílies obreres vivien en pisos petits, sense ventilació o en barris amb greus mancances sanitàries. Els arquitectes del grup defensaven habitatges funcionals, ben orientats, amb espais comunitaris, llum natural i serveis col·lectius. El seu projecte més emblemàtic fou la Casa Bloc, construïda entre 1932 i 1936 a Sant Andreu. Concebuda per allotjar famílies treballadores, incorporava habitatges dúplex, galeries, patis interiors i zones comunes, una proposta extraordinàriament avançada per al seu temps. Paral·lelament, la Generalitat republicana impulsava barris de Cases Barates com Bon Pastor, Baró de Viver, Can Peguera o Eduard Aunós, amb l'objectiu d'oferir alternatives als habitatges insalubres, encara que sovint amb serveis insuficients.

El GATCPAC entenia que una ciutat moderna havia d'oferir també espais per al lleure i descansar. D'aquesta idea va néixer la Ciutat de Repòs i de Vacances, un projecte desenvolupat entre 1932 i 1934 que havia d'ocupar el litoral entre Castelldefels, Gavà i Viladecans. Hi preveien platges públiques, equipaments esportius, allotjaments assequibles i grans zones verdes perquè les classes populars poguessin gaudir del temps lliure. Era una concepció innovadora del benestar social, molt avançada respecte a la majoria de les ciutats europees de l'època.

L'esclat de la Guerra Civil va posar fi a aquella etapa d'innovació. Diversos membres del GATCPAC es van comprometre amb la defensa de la República. Josep Torres Clavé va morir al front el gener de 1939, mentre que Josep Lluís Sert es va exiliar i acabaria desenvolupant una brillant carrera internacional, especialment als Estats Units, on arribaria a ser degà de la Graduate School of Design de Harvard. Amb la victòria franquista, el racionalisme va quedar pràcticament proscrit. L'arquitectura oficial va abandonar els ideals de modernitat i va recuperar un llenguatge monumental, historicista i propagandístic. Molts projectes van quedar abandonats i Barcelona va perdre l'oportunitat de convertir-se en una de les capitals europees de l'urbanisme modern.