No fa tants anys, als vessants de Barcelona, allà on avui hi ha carrers urbanitzats i miradors, es van formar barris sencers construïts amb materials recuperats, fustes, planxes metàl·liques i maons. Aquelles cases van sorgir per donar resposta a la manca d'habitatge que patien milers de persones arribades d'altres indrets de l'Estat, atretes pel desenvolupament industrial i les oportunitats laborals que oferia la ciutat. Malgrat les condicions difícils, aquests barris es van convertir en comunitats cohesionades, on la solidaritat i el suport mutu eren essencials per afrontar les mancances. Avui, les restes que encara es conserven no representen únicament un passat de pobresa, sinó també un llegat de resistència, dignitat i esforç col·lectiu. Cada pedra i cada mur recorden les històries de les persones que, des de l'anonimat, van ajudar a construir Barcelona. Preservar aquesta memòria significa reconèixer el paper fonamental d'aquelles comunitats en la configuració de la ciutat contemporània i entendre que el seu desenvolupament també es va forjar des dels marges.
Als anys 50 hi havia prop de 20.000 barraques a Barcelona,
on vivien entre 90.000 i 100.000 persones,
un 7% de la població de la ciutat.
L'intens creixement demogràfic de Barcelona durant les dècades de 1940, 1950 i 1960 va provocar una greu crisi d'habitatge. Mentre la ciutat prosperava gràcies a la indústria, moltes de les persones que contribuïen amb el seu treball a aquest progrés vivien en condicions molt precàries i allunyades dels serveis bàsics. Entre 1950 i 1975, la ciutat va guanyar prop d'un milió d'habitants, gràcies sobretot a la immigració procedent d'altres regions d'Espanya. Incapaç d'oferir pisos assequibles, Barcelona va veure proliferar grans assentaments de barraques construïdes amb fustes, planxes metàl·liques, maons reutilitzats i materials de fortuna. Cap a 1957, es calcula que hi havia prop de 20.000 barraques a Barcelona, on vivien entre 90.000 i 100.000 persones, aproximadament un 7% de la població de la ciutat. Aquests barris no disposaven d'aigua corrent, clavegueram, electricitat estable ni serveis públics. Malgrat les condicions extremes, els seus habitants van crear una intensa vida comunitària i, anys més tard, serien protagonistes de les primeres reivindicacions veïnals per aconseguir habitatges dignes. La lluita per aconseguir aigua corrent, electricitat, escoles o un habitatge digne va marcar profundament la història d'aquests barris. La història de les barraques recorda així que el creixement econòmic de Barcelona va anar acompanyat de grans desigualtats socials.
Les barraques de Montjuïc
La muntanya de Montjuïc va acollir el conjunt barraquista més extens de Barcelona. A partir dels anys quaranta s'hi van formar diversos nuclis, com Can Valero, Tres Pins, les Bateries, Maricel o la Vinya, que arribaren a reunir més de 30.000 habitants en el seu moment de màxima expansió. Les barraques s'estenien pels vessants de la muntanya i oferien unes condicions de vida molt precàries: carrers sense pavimentar, absència de clavegueram, fonts comunitàries i connexions il·legals d’electricitat. Malgrat aquestes dificultats, els veïns van crear escoles improvisades, associacions i xarxes de solidaritat. A partir dels anys seixanta, l'Ajuntament va iniciar programes de reallotjament en nous polígons com Sant Cosme, la Mina, Canyelles o Ciutat Meridiana. Les últimes barraques de Montjuïc no van desaparèixer fins a 1990, convertint aquest espai en el darrer gran nucli barraquista de Barcelona.
Les barraques del Somorrostro
El Somorrostro, situat a la façana marítima entre la Barceloneta i el Poblenou, és probablement el barri de barraques més conegut de Barcelona. Existia des de finals del segle XIX, però va créixer extraordinàriament durant la postguerra. Cap als anys cinquanta reunia prop de 2.400 barraques i una població d'entre 15.000 i 20.000 persones. La proximitat amb la platja feia especialment difícils les condicions de vida: temporals, inundacions, manca d'aigua potable i absència de serveis bàsics. Tot i això, el Somorrostro va desenvolupar una identitat pròpia i és conegut per haver estat el lloc de naixement de la bailaora Carmen Amaya. El barri va ser desallotjat definitivament el 1966, coincidint amb la visita de Franco a Barcelona i la celebració d'una desfilada naval, en una operació destinada també a ocultar la realitat del barraquisme.
Les barraques del Carmel
Els vessants del Turó de la Rovira i del Carmel es van omplir de barraques durant els anys quaranta i cinquanta. Famílies arribades principalment d'Andalusia, Extremadura i Múrcia hi van construir habitatges aprofitant antics espais militars i terrenys sense urbanitzar. A finals dels anys cinquanta, el Carmel reunia diversos milers de barraques repartides pels pendents de la muntanya. L'accés era difícil, els carrers eren de terra i els serveis públics gairebé inexistents. Amb el temps, els mateixos veïns van impulsar escoles, transport públic i reivindicacions urbanístiques que donarien origen a un dels moviments veïnals més actius de Barcelona. Avui, el MUHBA Turó de la Rovira conserva restes d'aquells habitatges i explica la història del barraquisme i de la transformació urbana de la ciutat.
El barraquisme al Besòs
L’àrea del Besòs, especialment als límits entre Barcelona, Sant Adrià de Besòs i Badalona, va ser un altre dels grans focus del barraquisme. Els assentaments es van instal·lar a tocar del riu, de les vies del tren i dels espais industrials, en terrenys sovint inundables i insalubres. Hi vivien milers de famílies treballadores que havien arribat a Catalunya buscant feina en les fàbriques de l'àrea metropolitana. La manca d'habitatges va obligar moltes persones a construir-se la casa amb materials recuperats. Les riuades, especialment les de 1962, van posar de manifest la vulnerabilitat d'aquests barris. A partir dels anys seixanta i setanta, molts dels seus habitants van ser reallotjats en nous polígons com la Mina, inaugurada el 1970, o en altres promocions d'habitatge social. El barraquisme del Besòs exemplifica les profundes desigualtats socials de la Barcelona franquista i l'esforç col·lectiu de milers de famílies per construir una vida millor en condicions extremadament difícils.
Barraquisme a La Perona | Esteve Lucerón
