Barraques: pedres que encara recorden

Encara avui, allà on avui hi ha carrers urbanitzats i miradors, unes parets baixes, un tros de paviment o les restes d’una antiga construcció poden semblar poca cosa. Però n’hi ha prou per imaginar-hi una porta, una família, una cuina improvisada o els nens jugant en un carrer de terra. Les pedres que han quedat no expliquen tota la història, però conserven una memòria que durant molt de temps va quedar amagada. Darrere d’aquestes restes hi havia una altra Barcelona: la dels qui van arribar buscant feina i una vida millor i van haver de construir casa seva amb fustes i planxes metàl·liques, i amb les seves pròpies mans.

El barraquisme va ser una conseqüència directa del creixement accelerat de Barcelona i de la manca d’habitatge assequible. El fenomen ja era important a començaments del segle XX: el 1914 hi havia unes 1.200 barraques, que van augmentar fins a 3.860 el 1922 i prop de 6.000 el 1929. La Barcelona industrial atreia treballadors, però la construcció d’habitatge popular era insuficient i molts nouvinguts no trobaven cap alternativa. 

Després de la Guerra Civil, el problema es va agreujar. L’arribada de població procedent d’altres zones d’Espanya —entre 1950 i 1975, la ciutat va guanyar prop d'un milió d'habitants—, la pobresa de la postguerra i la manca d’habitatges van afavorir l’expansió dels assentaments. Es van estendre per Montjuïc, el litoral, el Carmel, la Diagonal i altres àrees perifèriques. A finals dels anys cinquanta, el barraquisme va assolir el seu màxim: unes 20.000 barraques acollien entre 70.000 i 100.000 persones, prop del 7% de la població de Barcelona. Aquests barris no disposaven d'aigua corrent, clavegueram, electricitat estable ni serveis públics. Malgrat les condicions extremes, els seus habitants van crear una intensa vida comunitària i, anys més tard, serien protagonistes de les primeres reivindicacions veïnals. L’eradicació va ser lenta i sovint vinculada a grans operacions urbanístiques i a la construcció de polígons d’habitatge. Els darrers nuclis no van desaparèixer fins a finals dels anys vuitanta, poc abans dels Jocs Olímpics de 1992.

Avui, les restes que encara es conserven no representen únicament un passat de pobresa, sinó també un llegat de resistència, dignitat i esforç col·lectiu. Malgrat les condicions difícils, aquests barris es van convertir en comunitats cohesionades, on la solidaritat i el suport mutu eren essencials per afrontar les mancances. Cada pedra i cada mur recorden les històries de les persones que, des de l'anonimat, van ajudar a construir Barcelona. La ciutat contemporània també es va forjar des dels marges.

La muntanya de Montjuïc va acollir el conjunt barraquista més extens de Barcelona. A partir dels anys quaranta s'hi van formar diversos nuclis, com Can Valero, Tres Pins, les Bateries, Maricel o la Vinya, que arribaren a reunir més de 30.000 habitants en el seu moment de màxima expansió. Les barraques s'estenien pels vessants de la muntanya i oferien unes condicions de vida molt precàries: carrers sense pavimentar, absència de clavegueram, fonts comunitàries i connexions il·legals d’electricitat. Malgrat aquestes dificultats, els veïns van crear escoles improvisades, associacions i xarxes de solidaritat. A partir dels anys seixanta, l'Ajuntament va iniciar programes de reallotjament en nous polígons com Sant Cosme, la Mina, Canyelles o Ciutat Meridiana. Les últimes barraques de Montjuïc no van desaparèixer fins a 1990, convertint aquest espai en el darrer gran nucli barraquista de Barcelona.

El Somorrostro, situat a la façana marítima entre la Barceloneta i el Poblenou, és probablement el barri de barraques més conegut de Barcelona. Existia des de finals del segle XIX, però va créixer extraordinàriament durant la postguerra. Cap als anys cinquanta reunia prop de 2.400 barraques i una població d'entre 15.000 i 20.000 persones. La proximitat amb la platja feia especialment difícils les condicions de vida: temporals, inundacions, manca d'aigua potable i absència de serveis bàsics. Tot i això, el Somorrostro va desenvolupar una identitat pròpia i és conegut per haver estat el lloc de naixement de la bailaora Carmen Amaya. El barri va ser desallotjat definitivament el 1966, coincidint amb la visita de Franco a Barcelona i la celebració d'una desfilada naval, en una operació destinada també a ocultar la realitat del barraquisme.

Els vessants del Turó de la Rovira i del Carmel es van omplir de barraques durant els anys quaranta i cinquanta. Famílies arribades principalment d'Andalusia, Extremadura i Múrcia hi van construir habitatges aprofitant antics espais militars i terrenys sense urbanitzar. A finals dels anys cinquanta, el Carmel reunia diversos milers de barraques repartides pels pendents de la muntanya. L'accés era difícil, els carrers eren de terra i els serveis públics gairebé inexistents. Amb el temps, els mateixos veïns van impulsar escoles, transport públic i reivindicacions urbanístiques que donarien origen a un dels moviments veïnals més actius de Barcelona. Avui, el MUHBA Turó de la Rovira conserva restes d'aquells habitatges i explica la història del barraquisme i de la transformació urbana de la ciutat.

L’àrea del Besòs, especialment als límits entre Barcelona, Sant Adrià de Besòs i Badalona, va ser un altre dels grans focus del barraquisme. Els assentaments es van instal·lar a tocar del riu, de les vies del tren i dels espais industrials, en terrenys sovint inundables i insalubres. Hi vivien milers de famílies treballadores que havien arribat a Catalunya buscant feina en les fàbriques de l'àrea metropolitana. La manca d'habitatges va obligar moltes persones a construir-se la casa amb materials recuperats. Les riuades, especialment les de 1962, van posar de manifest la vulnerabilitat d'aquests barris. A partir dels anys seixanta i setanta, molts dels seus habitants van ser reallotjats en nous polígons com la Mina, inaugurada el 1970, o en altres promocions d'habitatge social. El barraquisme del Besòs exemplifica les profundes desigualtats socials de la Barcelona franquista i l'esforç col·lectiu de milers de famílies per construir una vida millor en condicions extremadament difícils.