Barcelona és una ciutat que s'ha construït a poc a poc, al llarg de més de dos mil anys. A diferència d'altres ciutats europees, on grans reformes urbanes han esborrat bona part del passat, aquí cada època ha deixat una empremta visible. Un dels edificis que millor exemplifica aquesta superposició històrica és la Casa de l'Ardiaca, situada al costat de la Catedral de Barcelona. L'edifici actual és essencialment medieval i renaixentista, però incorpora nombroses restes de la muralla romana sobre la qual va ser construït. Aquesta convivència entre estructures de diferents èpoques il·lustra perfectament la continuïtat arquitectònica de Barcelona, on cada generació va aprofitar els elements existents en lloc de començar de nou.
En la Barcelona medieval, els seus carrers estrets, les places irregulars, els palaus gòtics i les antigues parcel·les encara expliquen com una petita ciutat romana va acabar convertint-se en una de les capitals comercials més importants de la Mediterrània. L'arquitectura medieval no es pot entendre únicament a través dels edificis. També és la forma dels carrers, la mida de les places, la distribució de les cases o les infraestructures que feien possible la vida quotidiana. En realitat, és la mateixa ciutat.
Muralla medieval i muralla romana
Durant gairebé mil anys, Barcelona va viure protegida dins la muralla romana. La Barcino fundada al segle I aC ocupava un espai reduït, d'unes deu hectàrees, organitzat segons una retícula regular de carrers. Aquell model urbà havia servit durant segles, però a partir del segle XI la ciutat va començar a desbordar els seus límits. L'impuls del comerç marítim, el desenvolupament dels gremis artesans i el creixement de la població van convertir el recinte romà en un espai insuficient.
Els primers habitatges van aparèixer més enllà de les muralles, al voltant d'esglésies, convents, hospitals i dels camins que conduïen a la ciutat. D'aquesta manera van néixer nous barris, com els de Santa Maria del Mar, Santa Anna o el Raval, fruit d'un creixement espontani que responia a les necessitats de cada moment, sense seguir cap pla urbanístic preestablert. Cada casa, cada taller i cada mercat ampliaven una ciutat cada vegada més dinàmica.
Aquesta expansió va fer inevitable la construcció d'un nou recinte emmurallat. Cap al 1260 es va aixecar una muralla que s'estenia des de Sant Pere de les Puelles fins a les Drassanes i protegia els barris formats al nord i a l'oest de l'antiga ciutat romana. El front marítim, en canvi, va quedar obert. Els barcelonins consideraven que la poca fondària de la costa, juntament amb els esculls i els bancs de sorra, feien improbable un atac per mar.
Aquella confiança es va demostrar equivocada l'any 1359, quan una esquadra castellanogenovesa va posar Barcelona al límit del desastre. La ciutat es va salvar per ben poc, però l'episodi va evidenciar la necessitat de reforçar les defenses. Entre mitjan segle XIV i mitjan segle XV es va completar una nova ampliació de les muralles per la banda de ponent, incorporant els barris del Raval i del Carme. Amb aquest nou recinte, la petita Barcino romana quedava definitivament integrada en una Barcelona medieval molt més extensa, poblada i activa.
El portal de Santa Madrona és un dels pocs vestigis que es conserven de la muralla medieval de Barcelona. Situat al Paral·lel, prop de l’avinguda Drassanes, era una de les antigues portes d’accés a la ciutat pel sud-oest. Construït al segle XIV, pren el nom de Santa Madrona, una de les patrones de Barcelona, i formava part del tram murallat que protegia el recinte portuari i el barri del Raval. Durant segles va ser un punt estratègic per al control de mercaderies i viatgers, i fou reconstruït diverses vegades. Al segle XIX, amb l’enderroc de les muralles, el portal va ser desmuntat i posteriorment reinstal·lat al seu emplaçament actual, a tocar de les Drassanes. De traça gòtica i pedra tallada, conserva encara la seva arcada apuntada i part de les torres laterals. Avui, el portal de Santa Madrona és un testimoni únic de la Barcelona fortificada i de la seva evolució històrica.
La Barcelona medieval va créixer sense seguir un pla urbanístic preestablert. A diferència de la ciutat romana, de carrers rectilinis i ordenats, el nou entramat urbà es va formar de manera gradual, adaptant-se als antics camins, a les rieres i als espais que deixaven les noves construccions. Per això els carrers presenten un traçat irregular, amb revolts, canvis d'amplada i recorreguts que responen a les necessitats de cada època. Més que simples vies de comunicació, eren l'escenari de la vida quotidiana. Hi convivien artesans, mercaders i veïns; s'hi treballava, s'hi comprava, s'hi intercanviaven notícies i s'hi desenvolupava bona part de l'activitat econòmica de la ciutat. Els noms de molts carrers encara recorden els oficis que hi predominaven, testimonis d'una ciutat organitzada al voltant dels gremis. Altres, com el carrer Montcada, es van convertir en residència de les grans famílies mercantils, que hi van construir esplèndids palaus gòtics, mentre que el carrer Ample facilitava la comunicació entre el port i el centre urbà.
Les places eren els grans espais públics de la ciutat medieval. Cadascuna exercia una funció específica i reflectia algun dels grans poders que articulaven Barcelona. La plaça del Rei era l'escenari de la monarquia i de les cerimònies oficials; la de Sant Jaume perpetuava la tradició política iniciada amb el fòrum romà; la del Pi concentrava mercats i vida veïnal, mentre que altres places, com la del Blat o el Pes de la Palla, estaven vinculades al control del comerç. Més que espais oberts, eren el punt de trobada entre el poder, l'economia i la vida quotidiana.
L'habitatge medieval reflecteix millor que cap altre element l'evolució de Barcelona. Amb el creixement de la població i l'escassetat d'espai dins les muralles, les cases es van adaptar a un model molt diferent del romà. Les antigues domus, àmplies i organitzades al voltant d'un pati central, van anar desapareixent o transformant-se, substituïdes per edificis construïts sobre parcel·les estretes i profundes que aprofitaven al màxim cada metre disponible. La planta baixa es destinava habitualment al comerç, als tallers o als magatzems, mentre que els pisos superiors acollien la vida familiar. A mesura que augmentaven les necessitats, les cases s'ampliaven amb nous pisos o modificaven els espais interiors, fet que explica la gran diversitat d'edificis que encara avui es conserva al centre històric. Les residències de les famílies més poderoses presentaven una arquitectura molt més elaborada. Els palaus gòtics del carrer Montcada, organitzats al voltant de patis monumentals amb escales de pedra i galeries porticades, representen l'expressió més refinada de l'arquitectura civil medieval catalana. Tant les cases modestes com aquests grans palaus mostren una ciutat viva, en constant transformació i profundament vinculada a l'activitat comercial que la va convertir en una de les grans capitals de la Mediterrània.
La muralla medieval
