Un baptisteri del segle VI dC trobat entre les restes descobertes a la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor —una de les més antigues de Barcelona— prova que el temple constituïa el segon nucli episcopal de la ciutat durant l'imperi visigot. No es conserva sencer, però és un descobriment molt significatiu per a l'estudi de la ciutat cristiana i visigoda de Bàrcino. La presència de visigots a Barcelona es remunta a l'any 415, quan Ataülf i Gala Placidia es van establir a la ciutat.
Amb la decadència de l’Imperi Romà al segle V, Barcino —la petita colònia fortificada que ocupava el que avui és el Barri Gòtic— va veure com el seu ordre clàssic s’esfondrava, i la seva estructura urbana s’anava adaptant a un nou ordre. Les grans domus es van fragmentar en petits habitatges i tallers més modestos, mentre els espais públics, com el fòrum, es transformaven en centres religiosos. Els visigots van conservar part de les muralles romanes i van erigir-hi els primers edificis cristians, com la basílica episcopal i el baptisteri, sota l’actual Catedral. L’arquitectura d’aquest període reflecteix la transició entre el món clàssic i el medieval: menys monumental, però carregada de simbolisme cristià i funcionalitat. L’ús de materials reaprofitats (spolia) i la simplificació de les formes mostren un moment de canvi profund, en què la ciutat antiga es converteix en una nova Barcelona, més petita però encara viva dins les seves muralles. Aquesta Barcelona preromànica, discreta però persistent, és la base sobre la qual es construirien els grans monuments medievals.
Amb el temps, la ciutat visigòtica i després carolíngia va esdevenir un petit nucli fortificat dins les muralles romanes. En aquest context va prosperar una comunitat jueva que deixà una empremta profunda: el Call jueu. El call de Barcelona és dels més antics d'Europa. Les fonts escrites més antigues que fan referència a la presència de jueus a la capital catalana daten del segle IX. El call es trobava separat de la resta de la ciutat mitjançant portes que es tancaven a la nit per garantir la seguretat dels veïns i veïnes.
Entre els segles IX i XIV, Barcelona va acollir una comunitat jueva activa i culta, establerta dins les muralles romanes, al que es coneix com el Call. L’espai, dens i laberíntic, es desenvolupà sobre l’antiga trama romana, i la seva arquitectura reflectia aquesta herència: carrers estrets, cases adossades, petits patis interiors.
L’arquitectura del Call parla d’una comunitat integrada però diferenciada, que contribuí a la vida intel·lectual i econòmica de la ciutat fins als avalots del 1391, que en marcaren el declivi. Encara avui, passejar pel Call és resseguir la petjada d’un dels primers nuclis urbans multiculturals d’Europa.
Entre els seus carrers estrets i cases adossades, s’aixecava la Sinagoga Major, una de les més antigues d’Europa, datada al segle XIII però amb fonaments possiblement preromànics. Era un espai senzill, sense pretensions, un espai de reunió que un temple monumental.
Els vaivens de la convivència mai no van ser fàcils i en la memòria de la col·lectivitat jueva de Barcelona hi ha dos anys marcats a foc: 1391 i 1492. Al final del segle XIV la pesta negra va assolar Europa i va córrer el rumor que tot es devia als jueus, que havien enverinat els pous. La violència contra els jueus es va propagar per tota la Península i va arribar a Barcelona el 5 dagost amb més de 300 membres de la comunitat assassinats i moltes propietats arrasades. Un segle després, els jueus serien definitivament expulsats dels regnes hispànics.
Més enllà de les muralles, en un paisatge encara rural —avui, el Raval—, es fundà al segle IX el monestir de Sant Pau del Camp, un dels edificis més antics que es conserven a Barcelona. Es va construir probablement sobre una vil·la visigòtica o un petit oratori anterior, i combina la senzillesa monàstica amb una estructura sorprenentment robusta. El seu nom, “del Camp”, recorda que aleshores quedava fora muralla, envoltada de conreus.
L’edifici presenta una planta de creu grega, tres absis semicirculars i arcs ferrats que anticipen formes romàniques. Els capitells, alguns d’època romana reutilitzada, i la pedra sense gaire ornamentació revelen una arquitectura funcional, simbòlica i espiritual. Sant Pau del Camp reflecteix el naixement de l’arquitectura monàstica catalana, vinculada a l’ordre benedictí i al renaixement carolingi. Era un monestir modest, però d’una bellesa sòbria, que anticipava l’esperit del romànic. La seva pedra gruixuda i el seu silenci són el testimoni viu d’una ciutat que començava a renéixer espiritualment.
La Font de Sant Just, situada a la plaça del mateix nom, és una de les més antigues de Barcelona i un exemple magnífic d’arquitectura civil amb arrels medievals però origen preromànic. Documentada des del segle X, aprofita probablement una antiga canalització romana o visigòtica. L’estructura actual, amb arcs gòtics i tres brolladors, es va reconstruir al segle XIV, però conserva l’esperit d’un espai urbà de continuïtat històrica: punt de trobada, font d’aigua i símbol de vida quotidiana. Al seu voltant es concentraven habitatges i petits tallers, i la proximitat amb l’església de Sant Just i Pastor reforçava la seva funció comunitària. L’aigua, element essencial en tota ciutat, es converteix aquí en fil conductor de la memòria urbana: des de les canalitzacions romanes fins a la vida medieval, la font de Sant Just manté viva la connexió entre pedra, ciutat i temps.
