.jpg)
Immigrants
Als anys quaranta i cinquanta, després de la Guerra Civil, el franquisme victoriós enfonsava el país a la ruïna social i econòmica, i moltes regions d'Espanya van quedar devastades. Moltes zones rurals van patir una crisi agrícola important, amb alts nivells de pobresa i manca d'oportunitats, i milions de persones es van veure forçades a abandonar la seva terra i emigrar, de vegades buscant simplement alguna cosa per menjar. En contrast, Catalunya, que ja abans de la guerra era una regió industrialitzada, va mantenir un creixement econòmic més sòlid, especialment a partir de la dècada dels cinquanta, gràcies al desenvolupament de sectors com la indústria tèxtil, química, metal·lúrgica o de la construcció. Aquella Catalunya, i Barcelona en particular, va acollir la immigració més massiva coneguda fins aleshores al nostre país.
Tot i que el fenomen va ajudar a cobrir la demanda de mà d'obra industrial, les diferències culturals, unides a la pressió sobre els serveis públics, com ara l'habitatge i l'educació, van generar tensions socials, amb un creixement urbà descontrolat en molts suburbis de les ciutats. Durant els anys quaranta i cinquanta Barcelona era una ciutat vigilada: el franquisme la condemnà a no expandir el seu terme municipal per por del seu excessiu poder. La ciutat podia donar feina, encara que, amb prou feines, hi hagués construcció de nous habitatges que, d'altra banda, ningú no podia pagar, de manera que calia viure on es pogués.
Barraquisme a La Perona | Esteve Lucerón
El 1930 hi havia unes 15000 barraques a Barcelona, principalment a Sant Andreu, la muntanya de Montjuïc i les platges de la Barceloneta i el Poblenou, on encara es recorden barris com el de Pequín, la Perona i el Somorrostro. Però a la dècada dels seixanta van arribar a viure en barraques —l'equivalent als «suburbis» o les «faveles» d'altres països—, unes 100.000 persones. El barraquisme era antic, però després de dues dècades d'immigració intensíssima d'altres regions d'Espanya, principalment des d'Andalusia i Extremadura, va adquirir una extensió inusitada. Francisco Candel, que coneixia de primera mà aquesta realitat, va ser probablement el principal cronista d'aquella Barcelona. Ell mateix va ser un nen immigrat i va viure en aquests barris marginals fins a la seva mort, aixecant la seva acta literària en treballs com Els altres catalans (1964) i les seves seqüeles, que es van convertir en un referent per entendre la realitat social i cultural de Catalunya durant el franquisme i els anys posteriors.
“ La integració no és renunciar al que un és,
sinó sumar-se a una identitat comuna que accepta la pluralitat
— Paco Candel
Només a partir de l'etapa Porcioles, amb la barreja d'intervencionisme i especulació urbanística, enmig de l'accelerat creixement dels anys seixanta, es va començar a eliminar el barraquisme, malgrat que encara als anys vuitanta quedessin alguns reductes. El franquisme intentaria pal·liar la manca d'infraestructura adequada, reallotjant els residents en barris d'habitatges de baix cost construïts per l'Estat, coneguts com a "polígons d'habitatges", que encara persisteixen avui dia.
