%20copia.jpg "Aqüeducte romà a la Plaça Nova")
Aqüeducte romà a la Plaça Nova | Serge Melki
Els romans van aixecar la colònia de Bàrcino entre dos rius, el Besòs i el Llobregat, i al peu de les rieres que baixaven de Collserola, que abastien d’aigua el nucli urbà. Més tard, l'aigua seria la força que mouria els molins de la ciutat medieval i un recurs imprescindible per al funcionament de les primeres fàbriques de teixits del segle XVIII. La força de l'aigua a Barcelona es revela en els topònims de molts carrers que duen noms de torrents —de les Flors, de l'Olla, d'en Vidalet... —, de fonts —d'en Fargas, de Canyelles, del Mont...— o de rieres —de Sant Miquel, d'Horta…—. Fins tot la Rambla era un torrent dibuixat per l'aigua en el seu trajecte cap al mar.
A la Bàrcino romana, dos aqüeductes subministraven l’aigua necessària per abastir els banys i les termes, les fonts públiques o els habitatges. L'aigua que fornien els aqüeductes devia provenir de Collserola, en un cas, i del Besòs, en l’altre. Les dues estructures confluïen a la muralla al costat de la porta de l'actual plaça Nova, on se n'han conservat restes —hi ha un arc reconstruït sobre els fonaments originals—, mentre que al carrer Duran i Bas se n'ha descobert un tram de quatre arcades incorporades a una paret mitgera. Aquests arcs acabarien donant el nom a un dels burgs fora muralla, Vilanova dels Arcs, ja entrada l'edat mitjana. L'aqüeducte que portava l'aigua del Besòs des de Montcada era d'una gran envergadura, de més d'11 km de llarg.
“ És propi de la grandesa romana portar aigua pura i abundant,
a través d'arcs gegants, fins al cor de la ciutat
— Ciceró
Aqüeducte romà a la plaça del Vuit de Març
L'aqüeducte romà va dur aigua a la ciutat durant molts segles, fins al moment en què es van iniciar les obres del Rec Comptal, la segona gran obra de transport d'aigua a la ciutat. El rec es va construir al segle X, aprofitant l'antiga via d'aigua romana, i creuava el que aleshores eren els pobles de Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, i els territoris de l'actual Eixample i el barri del Fort Pienc, fins al barri de la Ribera, on s'utilitzava per regar els camps i els horts adjacents a la ciutat.
A l'interior de les muralles, la instal·lació subministrava aigua al barri de Sant Pere i Portal Nou, per la qual cosa aquesta zona va tenir un gran desenvolupament, primer artesanal i després industrial. El rec proporcionava aigua als diferents tallers d'oficis de la zona, i al final del segle XIII s'han documentat fins a tretze centres de molins. A finals del segle XIX la sèquia va perdre importància, si bé continuaria utilitzant-se per regar els horts del barri de Sant Andreu de Palomar. Actualment, al barri de Vallbona, a la plaça del Primer de Maig, es conserva un tram de l'antiga sèquia a cel obert, i també se'n pot veure un tram ben conservat dins el jaciment del Born.
“ Els déus ens han donat l'aigua per satisfer les nostres necessitats,
i els homes han construït canals per portar-la fins a nosaltres
— Frontí
Les termes romanes de Barcelona constitueixen un dels testimonis més rellevants de la vida quotidiana de l'antiga Barcino, fundada a finals del segle I aC. Els banys públics eren molt més que un espai dedicat a la higiene: esdevenien llocs de trobada, conversa, exercici físic i relació social. Les restes conservades permeten comprendre com els habitants de la ciutat utilitzaven aquests equipaments i quina importància tenien dins l'organització urbana.
A Barcelona es conserven vestigis de dues instal·lacions termals. Les més conegudes són les termes públiques situades prop de la porta de mar de la muralla romana, construïdes entre els segles I i II dC gràcies al mecenatge de la família Minici Natal. També s'han identificat restes de termes privades vinculades a una domus, que mostren que les classes més benestants disposaven d'espais de bany dins les seves residències.
Les excavacions arqueològiques han permès documentar diverses dependències característiques dels banys romans, com el frigidarium (sala d'aigua freda), el tepidarium (sala temperada) i el caldarium (sala d'aigua calenta), i també els sistemes d'hipocaust que escalfaven els paviments. Actualment, aquestes restes formen part del patrimoni arqueològic de Barcelona i contribueixen a divulgar la història de la ciutat romana, oferint una valuosa finestra al passat i a les formes de vida de fa gairebé dos mil anys.
