La presència jueva a Barcelona és documentada des de l’antiguitat tardana, però el Call es consolida sobretot a partir de l’edat mitjana. Entre els segles XI i XIII, la comunitat jueva barcelonina creix i adquireix una notable importància econòmica, cultural i intel·lectual. El Call se situa al cor de la ciutat medieval, prop de la catedral i dins del recinte emmurallat. Els seus habitants participen activament en el comerç, les finances, la medicina i altres oficis. Barcelona es converteix així en un dels principals centres del judaisme català. La comunitat manté institucions pròpies, espais religiosos i una intensa vida cultural, integrada però diferenciada de la societat cristiana.
La història del Call es trenca violentament el 1391, quan una onada de persecucions contra les comunitats jueves es propaga per diverses ciutats de la Corona d’Aragó. A Barcelona, els avalots del mes d’agost provoquen morts, destruccions i la dispersió de bona part de la comunitat. Molts jueus es converteixen al cristianisme per força o per protegir-se, mentre d’altres abandonen la ciutat. La comunitat, ja molt debilitada, no recupera la seva antiga vitalitat. El 1492, l’expulsió dels jueus decretada pels Reis Catòlics posa fi definitivament a la presència jueva medieval organitzada a Barcelona. El Call desapareix com a comunitat, però no com a memòria urbana..
El Call no era un barri tancat i uniforme, sinó un conjunt de carrers, cases i espais comunitaris concentrats al voltant de l’actual carrer de Marlet i els carrers del Call, Sant Domènec del Call i Arc de Sant Ramon del Call. Les cases s’organitzaven al voltant de carrers estrets i irregulars, característics de la ciutat medieval. El barri disposava de botigues, tallers, habitatges i espais vinculats a la vida comunitària. Una part del Call estava delimitada per portes que podien tancar-se en determinades circumstàncies, però els jueus també vivien fora d’aquest nucli. El paisatge actual encara conserva fragments d’aquella trama medieval.
La comunitat jueva disposava de diversos espais de culte, però la Sinagoga Major és el testimoni més conegut. Situada al carrer de Marlet, ocupa un edifici d’origen antic que probablement va ser adaptat per a l’ús religiós jueu durant l’edat mitjana. La seva singularitat rau també en la seva estructura: l’edifici té dues façanes orientades cap al sud, una característica poc habitual. La sinagoga no era només un lloc d’oració. Al seu entorn s’articulava part de la vida comunitària, amb espais destinats a l’estudi, les reunions i les activitats religioses. Avui és un dels principals vestigis del Call medieval barceloní.
